Quan un infant s’enfronta a una tasca que no sap resoldre, és habitual que demani ajuda de seguida. De vegades es queda bloquejat, d’altres s’enfada i, en alguns casos, acaba dient que no és capaç de fer-ho. Com a pares, podem tenir la temptació d’explicar-li la solució o de fer amb ell allò que li està costant. És comprensible: volem evitar-li la frustració i ajudar-lo a avançar.
Tanmateix, hi ha una diferència important entre ajudar un infant a resoldre un problema i resoldre’l per ell. Aprendre a afrontar les dificultats també forma part de l’aprenentatge, i la manera com els adults acompanyem els infants en aquests moments pot influir en la confiança amb què afrontaran nous reptes en un futur.
No saber com començar no vol dir no ser-ne capaç
Quan una activitat resulta difícil, alguns infants interpreten aquesta dificultat com un senyal que no se’n surten. Si no troben la resposta de seguida, poden pensar que no són capaços d’aconseguir-ho i abandonar abans d’haver-ho intentat de debò. Per això, convé ajudar-los a entendre que encara no saber fer una cosa no vol dir que no en puguin aprendre. De vegades, necessitem més temps, una explicació diferent o dividir la tasca en parts més petites.
En lloc de dir-los que és fàcil o que no s’han de preocupar, podem reconèixer la dificultat i transmetre’ls confiança: «Entenc que et costi. Mirem quina part podem resoldre primer». L’objectiu no és convèncer-los que tot sortirà bé a la primera, sinó ajudar-los a descobrir que poden avançar encara que no sàpiguen com acabar.
Ajudar no sempre vol dir donar la resposta
Quan un infant ens pregunta com es fa una cosa, donar-li directament la solució sol ser la manera més ràpida de sortir del pas, però també pot impedir que descobreixi per si mateix com resoldre-ho. Abans d’explicar-li què ha de fer, podem provar de fer-li algunes preguntes:
‒ Què és exactament el que no entens?
‒ Què has intentat fins ara?
‒ Hi ha alguna part que sí que sàpigues fer?
‒ Què podries provar de manera diferent?
Aquestes preguntes l’ajuden a aturar-se, ordenar les idees i trobar un punt de partida. Alhora, ens permeten entendre si necessita una explicació, una petita pista o simplement una estona per pensar.
Això no vol dir que l’haguem de deixar sol davant de qualsevol dificultat. Els infants necessiten orientació i acompanyament. La clau és oferir-los l’ajuda que necessiten sense privar-los de l’oportunitat de participar activament en la solució.
Dividir un problema en parts més petites
De vegades, una tasca sembla impossible perquè l’infant intenta resoldre-la tota de cop. Quan no sap per on començar, pot ser útil aturar-se i dividir el problema en parts més petites.
Imaginem que ha de preparar una presentació, construir un objecte o completar una activitat que combina diversos passos. En lloc de pensar en tot el que queda per fer, podem ajudar-lo a identificar què ha d’aconseguir primer i quin podria ser el pas següent.
Aquesta manera de treballar permet avançar a poc a poc i reconèixer els progressos que es van fent pel camí. També li ensenya una estratègia que podrà aplicar en situacions molt diferents: quan un problema sembla massa gran, no sempre cal resoldre’l sencer; podem començar per una part i avançar sense haver-ho d’afrontar tot de cop.
Com podem ajudar-lo quan es frustra?
No totes les dificultats es resolen insistint-hi. Si l’infant està molt enfadat, nerviós o cansat, probablement li costarà pensar amb claredat. En aquests moments, convé escoltar-lo, reconèixer com se sent i, si ho necessita, fer una pausa abans de tornar-ho a intentar.
Quan estigui preparat per continuar, podem ajudar-lo a revisar què ha fet i pensar què podria canviar. No es tracta d’exigir-li que perseveri a qualsevol preu, sinó d’ensenyar-li a reconèixer quan necessita descansar, demanar ajuda o provar una estratègia diferent.
També és important valorar el procés, no només el resultat. Si ha estat capaç d’identificar un error, trobar una altra manera de fer les coses o completar una part que al principi li semblava difícil, aquest progrés mereix ser reconegut, encara que no hagi acabat la tasca.
Donar-li espai perquè trobi les seves pròpies solucions
L’autonomia no s’adquireix d’un dia per l’altre. Es desenvolupa quan els infants tenen oportunitats de prendre decisions, provar solucions i comprovar què passa, amb el suport d’un adult quan el necessiten.
Per això, no sempre hem d’intervenir tan bon punt veiem que alguna cosa no funciona. De vegades podem esperar uns segons, observar què intenta fer i preguntar-li si vol una pista. Aquest petit marge pot ser suficient perquè trobi una solució que no hauria descobert si ens hi haguéssim avançat.
En activitats com la programació, aquest procés es fa especialment evident. Quan un programa no funciona com esperaven, els alumnes han de revisar les instruccions, identificar què pot estar fallant i provar de fer-hi modificacions. El tutor els pot orientar i ajudar, però entendre el problema i trobar-ne la solució forma part del seu aprenentatge.
La mateixa idea es pot aplicar a moltes altres situacions de la vida quotidiana: aprendre a muntar alguna cosa, resoldre un exercici, organitzar una tasca o trobar una manera diferent de fer quelcom.
Créixer també vol dir aprendre a superar les dificultats
Com a pares, és natural que vulguem que els nostres fills tinguin èxit i evitar-los moments desagradables. Però créixer també implica enfrontar-se a situacions que no sabem resoldre de seguida.
Acompanyar-los no consisteix a eliminar totes les dificultats, sinó a oferir-los eines per afrontar-les. Escoltar-los, fer-los preguntes, ajudar-los a dividir un problema i donar-los temps per pensar són maneres de transmetre’ls que poden comptar amb nosaltres sense dependre sempre que els donem la resposta.
A poc a poc, aprendran que no cal saber-ho fer tot des del principi. Poden començar, equivocar-se, demanar ajuda, canviar d’estratègia i tornar-ho a intentar. I, de vegades, una de les millors ajudes que els podem oferir és precisament aquesta: ser al seu costat mentre descobreixen que són capaços de trobar el seu propi camí.