Aquest estiu estrenem nova aventura a la plataforma, que s’obrirà a finals d’aquesta setmana. La Summer League d’aquest any serà de Go, un joc mil·lenari que té els seus orígens a la Xina, a poc a poc es va anar popularitzant al Japó i la resta de països asiàtics i es considera l’equivalent dels escacs a l’Orient. Es tracta d’un joc molt útil per treballar el pensament computacional que es juga en un tauler de 19×19 línies, que generen un total de 361 interseccions on col·locar les peces, però es recomana utilitzar taulers més petits per començar a practicar, com ara un tauler de 9×9 o 13×13.
Tot i que segueix unes normes molt simples, el Go és un joc que requereix molta estratègia i el gran número de variacions que hi pot haver en una sola partida fa que programar una màquina per poder jugar-hi en contra, com es pot fer amb els escacs i altres jocs, sigui molt més difícil. La majoria de programes utilitzaven els taulers de 9×9, que requereixen un algoritme més senzill, però des de fa pocs anys comença a haver-hi programes capaços de jugar amb el tauler de 19×19.
Com als escacs, el joc està pensat per a dos jugadors. Un d’ells juga amb fitxes blanques i l’altre ho fa amb fitxes negres. La partida avança per torns (comença el jugador amb les fitxes negres i es van intercalant) i a cada torn el jugador pot col·locar una peça a qualsevol intersecció buida del tauler. L’objectiu és envoltar el major número d’interseccions possible, és a dir, controlar la part més gran que es pugui del tauler; cada intersecció que tenim controlada suma un punt. Aquest control passa per col·locar les peces d’un mateix color juntes, de manera que es protegeixin les unes a les altres, ja que si les col·loquem molt separades ens poden envoltar les fitxes del color contrari i, quan una peça queda totalment envoltada per les del rival, és capturada i retirada del joc.
Evidentment, si juguem col·locant les peces als extrems és més difícil que el rival ens envolti, però alhora només podrem controlar parts petites del tauler, mentre que al centre tenim la possibilitat de controlar zones més grans. I és aquí on cal aplicar la lògica i l’estratègia, decidir si a curt termini és millor atacar o defensar-se i pensar moviments que a llarg termini ens ajudin a guanyar territori. Totes les nostres decisions afectaran la partida posteriorment i seran afectades per les decisions anteriors dels dos jugadors, encara que es tracti de moviments a l’altra banda del tauler.
Com veieu, el Go és un joc que no deixa cabuda per a l’atzar i que es basa purament en els moviments que podem observar al tauler, com passa amb els escacs. La dificultat rau sobretot en el número de jugades possibles, que és molt elevat, especialment quan es juga sobre un tauler professional. Pel que fa a les regles, són bastant senzilles, però és important conèixer-les i conèixer la nomenclatura i els diferents estats en què es pot considerar que es troba un grup de fitxes. Només així podrem sumar correctament els punts al final de la partida i saber qui ha estat el guanyador.
Un cop finalitzada la partida, es l’hora d’establir les puntuacions. Segons les regles japoneses, la suma de la quantitat de punts envoltats (recordem que se suma un punt per cada intersecció dins la zona controlada) i la quantitat de pedres del rival capturades és la puntuació total del jugador. A aquests punts, el jugador blanc hi ha de sumar un punt addicional perquè ha començat el negre. Qui suma el major número de punts, guanya la partida de Go.
Esperem que gaudiu d’aquesta nova activitat!