Els avenços tecnològics que es van produir durant la primera meitat del segle XX van accelerar el naixement de la informàtica. Partint de les bases establertes des de la invenció de la màquina de Babbage, comptant amb experiència en l’ús de calculadores de sobretaula, afegint-hi més tard les bases materials procedents de la tecnologia telefònica i amb la motivació bèl·lica de l’exèrcit nord-americà, que necessitava produir noves armes d’artilleria durant la Segona Guerra Mundial, l’únic element que faltava per completar l’equació i avançar cap a la creació dels ordinadors tal com els coneixem actualment era l’electrònica.
En aquest context, a la Universitat de Pennsilvània (EUA), el físic John W. Mauchly i l’enginyer electrònic John Presper Eckert van desenvolupar el projecte d’una màquina que seria contractada pels laboratoris de recerca sobre balística, els anomenats BRL (Ballistic Research Labs), a causa de les seves necessitats de càlcul. D’entre les diverses eines de càlcul que havien contractat, aquesta va demostrar ser la més ràpida, de manera que van invertir-hi fins a 400.000 dòlars per acabar de desenvolupar-la. Així va ser com va néixer l’ENIAC (Electronic Numerical Integrator and Computer), el primer ordinador electrònic digital de propòsit general.
Construït secretament durant la guerra, a poc a poc va anar evolucionant des del projecte inicial, la màquina que havia d’estar especialitzada en resoldre càlculs balístics, fins a una màquina universal que seria capaç d’executar de manera automàtica moltes altres tasques rutinàries. L’ENIAC va ser llançat públicament el 1946, quan la guerra ja s’havia acabat: tenia 18.000 tubs electrònics, pesava 30 tones, ocupava una àrea de 167 m² i consumia moltíssima energia elèctrica. Encara era decimal i relativament modest pel que fa a la seva memòria, però malgrat tot era capaç de realitzar càlculs molt més ràpid que qualsevol de les màquines que l’havien precedit; podia realitzar 5.000 sumes per segon i feia en només una hora la feina que podien fer juntes en dos mesos totes les calculistes que havien treballat per al BRL. Ara que finalment s’havia acabat la guerra, l’ordinador va passar a utilitzar-se dins l’àmbit científic amb finalitats de recerca.
La creació de l’ENIAC va ser un punt de partida per al desenvolupament de la primera generació d’ordinadors electrònics digitals. La màquina demostrava la viabilitat de la computació electrònica i va ser la base per a molts altres projectes posteriors. Quan l’ENIAC duia un any en funcionament, l’any 1947, es va fundar l’ACM, una entitat professional creada per afrontar el sorgiment d’una nova professió i compartir idees sobre les possibles aplicacions dels ordinadors digitals i sobre com caldria fer front a IBM si aquesta prenia el control de la professió. Efectivament, al mateix temps que la gran empresa de tabuladores passava a comercialitzar calculadores electròniques, també va intentar reaccionar contra la popularitat de l’ENIAC amb una màquina pròpia anomenada SSEC (Selective Sequence Electronic Calculator), que no arribava a l’alçada de la primera però que també va servir per fer que la facultat de Moore no deixés que Mauchly i Eckert patentessin l’ENIAC com a invenció pròpia, motiu pel qual van marxar de l’escola per fundar la seva pròpia empresa i poder comercialitzar i patentar les seves idees. El projecte de l’ENIAC es va quedar orfe i va anar quedant enrere fins que l’any 1955 deixaria de funcionar i s’apagaria definitivament.
La comercialització dels primers ordinadors
Mentrestant, al llarg dels anys següents Mauchly i Eckert van treballar en diversos projectes que partien de les bases de la seva primera màquina. Alguns d’aquests projectes no es van acabar desenvolupament, mentre que d’altres, com el BINAC, un ordinador binari que va ser el primer amb CPU dual, van ser claus i van servir per fer proves tant a nivell de construcció com a nivell de programació. Després del BINAC, va arribar el segon projecte dels dos tècnics: l’UNIVAC, el primer ordinador venut comercialment. Ja no responia només a necessitats de càlcul, ni a un ús restringit per als àmbits militar i científic, sinó que estava pensat també per a l’administració, un terreny que fins aleshores havia estat dominat per les tabuladores.
Malgrat que IBM va tenir l’oportunitat de finançar l’UNIVAC quan el seu principal mecenes va morir en un accident, Thomas Watson va rebutjar la proposta de Mauchly i Eckert perquè no creia (com tampoc ho creien els informàtics de l’època) que els ordinadors tinguessin tirada comercial, encara que fossin revolucionaris, ja que només se n’haurien de fer uns pocs exemplars. Tanmateix, més enllà d’utilitzar-se a les oficines del cens nord-americà, l’any 1954 l’UNIVAC s’instal·lava per primera vegada a una empresa privada i, poc temps després, ja eren unes deu companyies (entre elles IBM) les que van començar a comercialitzar diferents màquines seguint-ne l’exemple.
La primera generació d’ordinadors, basada en tubs electrònics com els que utilitzava l’ENIAC, està formada per totes aquestes màquines que es van desenvolupar aproximadament entre els anys 1946 i 1956, moment en què la informàtica introdueix el transistor, que s’havia descobert el 1948, un avenç que fa que augmenti de manera significativa la potència de càlcul dels ordinadors i que es comencin a comercialitzar els ordinadors de la segona generació.