Gina Tost no té pinta de geek, però ho és, i amb orgull. També és comunicadora i periodista especialitzada en videojocs, tecnologia i startups. Al 2013 va fundar amb dos socis Geenapp, una plataforma de màrqueting per promocionar aplicacions de mòbil de tot el món. Ara ja ensenya la història del Pacman, Zelda i fins al Candy Crush a la universitat. “Els nous jugadors no saben perdre”, diu, “estem criant una generació de joves acomodats que no suporten la crítica” em confessa, i té raó. Potser és perquè ella va començar a penjar vídeos a la xarxa quan Youtube encara no existia; aleshores no era tan fàcil ser una blogger, sense piulades ni likes. El game over és cosa del passat?
Ara les partides es guarden, quan jo vaig aprendre que per passar de nivell, havies de dedicar-hi moltes hores. Moltes vegades perdies, és clar; ara en la majoria de videojocs sempre tens alguna medalla, i això no és real. La realitat és que molts cops no aconsegueixes el que vols. Encara que t’hi esforcis molt, no guanyes.
Tu sí vas guanyar, tens una empresa de tecnologia amb el teu nom, però programes alguna cosa?
Vaig començar de picatecles i sé programar perquè vaig estudiar Disseny Audiovisual a l’ESDi (Escola Superior de Disseny), però no ho utilitzo diàriament. El que sí faig contínuament és llegir codi; sé què significa, l’entenc, sé si està ordenat o fet per un mal programador. I tots aquests coneixements em serveixen per conèixer millor les aplicacions que els desenvolupadors volen llençar al mercat.
I això a un nen per a què li pot servir?
A mi em va servir, ni més ni menys, que per ser directora general d’una empresa de tecnologia, catalogada per la revista Wired, com una de les grans promeses del futur del sector. Realment em va servir més el disseny que el codi, però si no sabés identificar una línia mal escrita, potser no podria dedicar-m’hi. A mi m’ha portat fins aquí. Els experts diuen que els nous professionals tindran competències laborals molt diferents de les dels nostres pares.
Podria ser la programació una d’aquestes?
És innegable que les noves tecnologies són tan presents a la nostra societat que s’han de conèixer, dominar, aprendre-les. No n’hi ha prou amb consumir-les. Als nens la programació els estructura el pensament i els ensenya a pensar i, en un futur, els podrà ser útil per posar en pràctica el que s’anomena la transdisciplinarietat.
Explica-m’ho… i per què és tan important per a les noves generacions?
És la capacitat per entendre diferents conceptes a través de múltiples disciplines, és a dir, aplicant els teus passatemps, el que treus d’Internet o el que has après en un curs a l’estranger. El futur passa per perfils en forma de T, amb un ampli coneixement d’una àrea, però també l’habilitat per saltar a altres, cosa que requereix molta curiositat i disposició per seguir aprenent més enllà de l’educació acadèmica.
Els videojocs ens ajuden a aprendre?
Precisament la indústria dels videojocs utilitza molts recursos humans de perfils molt diferents. Això és la transdisciplinarietat. No jugues a Mario Bros per aconseguir bolets o salvar la princesa, hi jugues perquè està ben dissenyat i té una història darrere, però això no ho ha fet sol el programador, l’ha ajudat tot un equip. I sí, hi ha videojocs pedagògics, com Minecraft, que potencia la creativitat i la percepció espacial; d’altres on exercites la memòria i l’estratègia, com ara Pokèmon, i d’altres d’específics per millorar l’atenció o trastorns, per exemple, la dislèxia. Es parla dels serious games i del edutainment: els primers estan enfocats a ensenyar més que divertir, i en els segons la premissa s’inverteix, diverteixen al mateix temps que eduquen. Després hi ha la gamificació, que és el que feu a Codelearn, aplicar dinàmiques de joc per aprendre tasques que no ho són, com fer exercici, reciclar o programar.
Podries enumerar-me 5 beneficis per deixar més tranquils els pares que ens llegeixen?
La crítica ve normalment pel desconeixement i perquè encara estan massa estigmatitzats. En primer lloc, permeten el nen accedir a un univers de fantasia, com ho faria un llibre. Per tant, estimulen la imaginació i, segon, també els diverteix. L’ajuden a enfrontar-se al món real, li ensenyen a perdre i a tolerar la frustració. Aquest és el tercer punt a favor. Valian Hearts és un exemple del quart. És un videojoc sobre la Primera Guerra Mundial on el treball en equip és fonamental si vols guanyar i un dels personatge és un metge que ha d’ajudar a curar els pacients. L’últim seria el més evident, i és que en un context tan tecnològic, posen el nen en contacte amb aquest entorn i el preparen per interactuar millor amb tots els dispositius.
Parlem ara de les nenes, què passa amb el “gender gap”?
Als 16 anys guanyen concursos de robòtica, però després no s’apunten a cursar una enginyeria perquè algú els diu que és massa difícil, com si no poguessin fer-ho. Tot és culpa de l’entorn, sembla que sigui poc femení això de llegir codi o que per ser una programadora seràs menys atractiva. Jo em maquillo, em pinto les ungles i cada dia em passo 20 minuts planxant-me el cabell.
Des de la teva experiència, tens algun consell per a elles?
S’ho han de creure i si tenen curiositat, ho han de provar elles mateixes. La primera programadora de la història va ser una dona, Ada Lovelace, i les programadores del primer ordinador ENIAC, també. Tot és qüestió de confiança i autoestima.