Josep Maria Mainat no necessita gaires presentacions. Cantant de la Trinca, fundador de Gestmusic i productor de tota mena de programes d’entreteniment com Crónicas Marcianas i Operación Triunfo. Qualsevol diria que poques metes li queden per acomplir, però el cert és que ni els anys ni la fama li pesen per emprendre nous projectes.
Després de publicar un llibre, ser pare per cinquena vegada i invertir en un curs de programació –i tot això passats els 65! quan la majoria de gent es jubila–, ell se’n riu. Està convençut que viurà molt més anys perquè la tecnologia ja ens ho permet. Tinc la sensació que s’ho passa sempre bé amb qualsevol cosa. Avui descobrim la seva faceta més desconeguda, la de programador, que li serveix per desconnectar quan té moltes preocupacions.
Com l’ha ajudat el pensament computacional en la seva vida?
Quan estic emprenyat o fotut emocionalment em serveix per abstreure’m. És com la meditació, una forma d’abstracció de tots els problemes que em rodegen que m’ajuda a relaxar-me.
Mai l’hauria vist d’una manera tan zen… quan va començar a programar?
Vaig començar a estudiant ciències exactes. En aquell moment no em va convèncer perquè no hi veia l’aplicació, i em vaig passar a la programació i també a l’arquitectura, perquè m’agradava la part artística. Aleshores la Trinca va arrasar i no vaig acabar cap de les tres carreres, tot i que personalment vaig seguir aprenent informàtica.
Per a què li ha servit fins ara?
Ens va servir a Gestmusic, a mi i ara també a Reset (l’actual productora on treballo). És una eina que es pot utilitzar per analitzar audiències, generar gràfics, marcadors de concursos, videowalls, etc. En el mercat ja existeixen aplicacions, però jo gaudeixo més fent-ho i més quan sé que farà exactament el que jo vull. Als anys 80 vaig dissenyar un seqüenciador musical de bateria, per exemple, i quan vaig adonar-me que es podien programar notes, se’m va acudir: i si programem ritmes? Programar és com pujar una muntanya. Al principi et queixes, oh que n’és de pesat!, però quan hi arribes, la vista és meravellosa!
I així és com l’home de Cromanyó es va tornar tecnològic.
No! Jo mai he estat l’home de Cromanyó!
Ho deia per la cançó…
Al llarg de la meva vida sempre m’he mogut en aquestes tres àrees: música, tecnologia i ciència. I des de la vessant artística, s’han anat combinant. Últimament m’ha donat per fer divulgació científica, perquè encara no ho veiem, però la tecnologia està explotant i aviat es curaran més malalties, hi haurà més riquesa bàsica, viurem més anys… tenim un futur molt més brillant del que ens pensem.
N’hi ha que no creuen en aquesta versió idíl·lica. És que tot seran beneficis?
No, de fet, un dels problemes més importants serà el de l’automatització, que deixarà unes quantes capes de població sense feina, però no és la primera vegada que passa en la història. Abans de la industrialització, a finals del s. XIX, un 90% de les persones vivia del camp mentre que ara és un 5%. La societat es va adaptar.
Es van adaptar a la força.
El que em preocupa no és tant que no ens adaptem, sinó que aquest canvi es produeixi de manera molt ràpida, en menys d’una generació. Fan falta perfils tecnològics. I el més important és que els informàtics o programadors o enginyers de qualsevol branca tinguin la ment oberta i siguin conscients que si avui estan aprenent JavaScript, d’aquí uns anys poden treballar en una altra banda i, més endavant, en una professió que ni avui existeix.
Aquesta falta de perfils és el que Codeworks, l’iniciativa on ha invertit, intenta aprofitar?
Això espero, Codeworks té un esperit totalment revolucionari. La vostra escola, Codelearn, també vol omplir aquest buit, en una altra etapa educativa. Els nens que neixen avui viuran 100 anys i no poden pensar que el que aprenen amb 15 o 18 els servirà per tota la vida. Fa 10 anys ningú deia: vull ser community manager. Perquè no existia, què ha passat? Aquells que sabien alguna cosa de periodisme, de relacions públiques o de publicitat s’han reciclat. El Big data està relacionat amb el comerç electrònic, i qui tingui la capacitat d’estudiar totes les dades d’una empresa, que són milions i a hores d’ara no saben com interpretar-les, doncs tindrà feina assegurada en un futur. La formació contínua és el camí.
Parli’m en què es diferencia Codeworks de Codelearn.
Codeworks es tracta de formació d’un perfil molt específic perquè només ensenyem un llenguatge, JavaScript, que és un dels requisits laborals més demandats. Amb 3 mesos intensius de 11 hores a la setmana de dilluns a dissabte es poden adquirir els coneixements necessaris per trobar feina immediatament. Això sí, els alumnes acaben rebentats. Prèviament se’ls sotmet a un test i es realitza una selecció en funció dels resultats perquè volem que sigui un èxit i s’ho prenguin seriosament.
Així no agafeu a tothom. D’on va sorgir la idea?
Rebem al voltant de 150 sol·licituds per curs, i només entren les que superen totes les proves per mantenir un nivell alt, que solen ser una mitja dotzena de persones. Ara ja portem 5 cursos, el seu preu ronda els 9.000 €. Vam començar l’any passat després de veure experiències similars i vam pensar que Barcelona era una ciutat prou atractiva per passar 3 mesos, encara que els alumnes la veuen poc…
Clar, 11 hores diàries no deixen gaire temps per fer turisme…
A la majoria després els contracten empreses d’aplicacions de mòbils. Tenen feina garantida perquè les companyies que avui investiguen més i revolucionen el món són les tecnològiques, les de programari.
Creu que la programació hauria de ser una matèria obligatòria a les escoles?
No sóc pedagog, però hi hauria de ser perquè els nanos la provessin. No obstant, si algú no serveix, no se li ha d’imposar. La comprensió d’un nen depèn dels seus gens i si no té capacitat per desenvolupar aquest tipus de lògica, el que no s’ha de fer és obligar-lo. Les professions que quedaran estaran lligades a la tecnologia o bé a la creativitat; mestres i pares han d’esbrinar cap a on tira cadascú.
Amb les retallades a les assignatures de plàstica i música, l’actual sistema educatiu no tendeix cap a la creativitat precisament…
Resoldre un problema és un repte i, com tots el reptes, quan els resols, et fa il·lusió, com fer un trencaclosques, encara que sigui pesat. Programar també és pesat: s’han d’introduir unes dades, s’ha de seguir una lògica, però practicar-ho ajuda a moblar el cervell. En canvi, si algú el té més creatiu, s’ha de recolzar això, encara que no acabi sent ni cantant ni ballarí. L’anglès sí que és una obligació per a tothom, perquè no saber més d’un idioma en un futur significa limitar les possibilitats laborals en qualsevol àmbit. Un nen que no tingui ganes d’aprendre anglès s’està fent mal, encara que vengui botifarres, perquè segur que les haurà d’exportar.
La creativitat no la podran substituir els robot intel·ligents doncs?
La creativitat mediocre sí. Ja està passant… hi ha molts articles periodístics que no tenen ànima, els redacten robots i, fins i tot, en diferents estils literaris. Les notes econòmiques o els contractes d’hipoteques que gestionen bufets d’advocats nord-americans els revisen robots perquè són tasques rutinàries. És a dir, no compondran la simfonia de Mozart, però sí una melodia que soni més o menys bé, saps? Al final el que fan les maquines és descobrir i seguir patrons. Aquesta entrevista, per exemple, no la podria fer un robot.
Ara no sé si això és bo o dolent…