“Cada nen i nena té les seves virtuts i sap el que li agrada, però s’ha de saber trobar com atrapar-lo per ensenyar-li.”


Si algun dia caminant pel parc de Collserola us topeu amb un home amb auriculars i un micròfon en mà, aquest serà l’Albert Murillo. També l’haureu pogut veure gravant sons als ferrocarrils de Gràcia, a la platja de Sant Pere Pescador o a l’església de Mura, però on l’haureu escoltat més és a la ràdio, presentant el Generació digital cada dissabte –i ara també els dimecres– a Catalunya ràdio des de fa més de 10 anys. Gravar paisatges sonors és una de les seves passions i la ràdio, el mitjà que ho fa possible. D’aquí que es defineixi com a fonografista i radiofonista, i també aprenent de ioga, però això ja és una altra història.

Ens recomana un llibre, The kids are alright, perquè esterrem dels prejudicis de la tecnologia i m’explica que el seu fill, que ja fa un any que ve a Codelearn, està més motivat perquè sap fer trucs amb el sistema operatiu, que era una de les seves debilitats. També està encantat que enguany el Mobile World Congress (MWC) dediqui un festival als més joves, Yomo, perquè al cap i a la fi, seran ells els que d’aquí uns anys presentaran les últimes novetats tecnològiques.

Entre avui i dijous passaran més de 20.000 nens i nenes pel recinte firal de Montjuïc i quasi tots saben utilitzar un mòbil des de ben petits.

Pels nens, aquests nadius digitals, el mòbil forma part del seu imaginari, i per a nosaltres, els pares, és una preocupació constant. No obstant, al MWC tothom té molt clar que ciència, tecnologia i mòbil units són molt potents. I no pas perquè el nen hagi de treballar com a programador, sinó perquè el pensament computacional, que és el que es practica picant codi, els ajudarà en moltes altres activitats futures.

A molts nois el mòbil només els serveix per enviar-se missatges per WhatsApp i jugar al Clash Royale

És una arma de doble tall i ells, els nens, tenen aquest mur, que és com una maduixa o una xocolatina, que els impedeix anar més enllà i es perden el seu veritable potencial. Per això és essencial la feina que feu vosaltres o institucions com mSchools per exemple, perquè es dóna importància al fet que aquest mòbil, que és l’entreteniment diari del nen, pugui convertir-se en alguna cosa més. És una tasca que costarà, i molt, però obligada.

De l’1 al 10, quina serà la importància de saber programar en un futur?

No sóc la persona mes adequada per contestar aquesta pregunta, però et puc dir que aquesta setmana al Generació digital hem parlat amb Ali Partovi, fundador de code.org, i ell, que és un expert, et respondria un 10 sense dubtar. “No volem que els nens de l’Àfrica puguin aprendre a programar per fer una aplicació –ens deia– però es trobaran que necessitaran automatitzar petites accions”. I això està més a prop del que imaginem.

M’hauria de preocupar perquè jo no sé programar?

A la llarga crec que haurem de saber almenys del que estem parlant. Des de les escoles s’hi està treballant moltíssim; molts professors anònims estan ensenyant a les criatures a treballar de forma seqüencial i, a poc a poc, els petits ho aprenen.

Els videojocs també complementen aquests coneixements?

Estic molt a favor dels videojocs, tinc 3 criatures i hi juguem tots, però el més beneficiós i que està funcionant, vosaltres ho utilitzeu de fet, és aprofitar aquest passatemps com a eina per poder programar. És a  dir, al nen li poses un llenguatge que entén perfectament i, paral·lelament, li ensenyes un altre contingut.

No tots són tan positius…

Clar, hi ha molts tipus de jocs i tot això s’ha de fer de manera controlada; els pares hem d’entrar en aquest univers. Si no, pot ser molt perillós. Des de fa uns anys n’estan apareixent alguns, com el Clash Royale, que creen una nova dependència de la qual ningú en parla i és absolutament demencial.

Els tan desitjats cofres màgics?

Que provoquen que el nen estigui pendent de quan l’ha d’anar a recollir i calculi l’hora per tornar-se a connectar. D’aquesta manera es crea un fil invisible entre el nen i el joc que és nou i no es trenca mai. Això és difícil de controlar i es tracta d’una mecànica molt semblant a la de certs jocs per adults, com les escurabutxaques, i no ho dic pels diners, sinó per la dependència, cosa que hauria de ser denunciable o, com a mínim, l’aplicació hauria d’avisar els usuaris d’aquests continguts abans de ser descarregada.

M’uneixo a la idea de vetar Clash Royale… hi ha d’altres jocs que estimulen la creativitat?

Sí i ho vaig veure clarament fa un temps quan un dels meus fills, que aleshores tenia 7 anys, va acabar de jugar a un joc que es deia Flow, de la Play Station 3, en què tot passava sota l’aigua. L’endemà va fer un dibuix tan espectacular que li vaig fer una foto i la vaig enviar als dissenyadors que havien creat el videojoc. Es van quedar molt sorpresos i contents.

Caram! El devia inspirar… Hi ha el pare, però, que et replicaria que seria millor que el teu fill practiqués algun esport, toqués algun instrument o llegís enlloc de seure davant d’una pantalla.

El mateix nen que va fer aquest dibuix també toca el piano. Així que al final el més important és la tasca del pare i l’educador, perquè tot s’ha de combinar obeint unes normes clares i intocables. Per exemple, només es podrà jugar a videojocs els caps de setmana i els divendres, i serà així fins als 18 anys. Clar que molts això no ho fan per comoditat i els deixen jugar perquè estiguin callats.

Potser també caldria vetar molts pares… per acabar, em podries recomanar una aplicació educativa que siguin imprescindible?

Una aplicació que passa bastant desapercebuda i que ha canviat la definició de tecnologia que tenien molts pares és ClickEdu, que és com una mena d’agenda compartida entre el nen, l’escola i els pares. Agrupa els tres actors i ara forma part de la vida quotidiana de moltes famílies. N’hi ha de similars, però ells van ser els pioners d’introduir-ho als col·legis.